A la intempèrie. Tres narratives de la fragilitat contemporània: Isabel Banal, Domènec i Toni Giró

(a cura de Jordi Font Agulló)



Estupefactos

desterrados

desaguados

desairados descielados

desarraigados deslinfados desmembrados

atónitos como si nos estuvieran azotando

con las mismas fibras nerviosas de la nada [...]

 

(Jorge Riechmann, Poemas lisiados, 2012)


Des de la dècada dels anys vuitanta dels segle passat fins a l’actual context de crisi, l’expansió de la pretesa “nova raó neoliberal” -en nom de la llibertat, l’eficàcia i la rendibilitat- ha comportat una accentuació de la confrontació competitiva de tots contra tots. Aquest fenomen és perceptible tant en l’acció més eximia en un context de quotidianitat com en l’àmbit global de la geopolítica. L’existència es presenta com un combat, que és esperonat i elogiat, quan en realitat el que es fa no és res més que un seguit de paranys en què la principal víctima és el propi ésser humà. D’aquesta lògica vivencial se’n deriva la proliferació de la desigualtat i, malgrat la retòrica discursiva, també la restricció de les llibertats.

En les tres propostes artístiques, cadascuna lligada a una coherència pròpia treballada des de fa molts anys, hi ha implícita la intenció d’evocar alguns aspectes que defineixen i estructuren aquesta àrdua vida contemporània. En l’obra d’Isabel Banal, Domènec i Toni Giró hi són presents, entre altres qüestions, “móns de vida” que desapareixen o que són arraconats a la marginalitat, el registre de les transformacions del paisatge, les mutacions, les fragilitats i els desordres que afecten la vida urbana, la constatació de l’esfondrament i el fracàs de la Modernitat o l’oferiment de petites “utopies” de supervivència i autoafirmació.

Els tres projectes artístics consideren“la intempèrie” com una qüestió literal i real, atès no en pocs casos és la situació en què malviuen un gran nombre de ciutadans. Alhora, però, també l’afronten d’una manera més metafòrica i simbòlica si es té en compte la desorientació, la incertesa i el desemparament en què la “nova raó del món” ha sotmès la cultura contemporània. Estem al davant d’unes opcions estètiques que podrien ser considerades com unes mínimes apostes melancòliques. És a dir, com una mena de temptatives per a la creació d’instruments poètics i crítics que permetin esquivar aquest atzucac.

 

 

 

 

 

 

 

2003-2014